#341 - Centenari de l’Himne valencià: història i homenatge

Bé, i continuem en Ràdio Ribarrotxa, continuem en esta ràdio, en la 105.2, una ràdio comarcal, com bé sabeu, però que, no obstant, apunta moltes maneres per a sèrie nacional. Esta notícia, almenys, és així. Mireu, estem parlant i volem recordar commemorar ixe centenari de l'himne de la comunitat valenciana. Com bé sabeu, l'originari himne de l'exposició regional de 1909 va ser aprovat pels alcaldes dels ajuntaments de València, de la Càntia de Castelló, i va ser en maig de 1925. Per ixe motiu, la Corporació La Corporació de València ha realitzat en este cas una evocació històrica de lo que és este acte i, a més, volgués fer-ho d'una manera molt semblant, molt similar a lo que va ser en aquella època. Salvan les distàncies, evidentment, per això ens acompanya avui a Juan Pablo Valero i García, en este cas director general de València Music City, al qual ja saludem. Juan Pablo, què tal? Molt bon dia, com estàs? Hola, bon dia. Molt bé, molt bé i molt content que em convideu a participar en el programa. El primer que he de dir és que és fill de pia marxant, que si no ho dic, després la gent potser ja sap què passa. Si et pareix, Juan Pablo, vaig a posar en antecedència als oients perquè també tinguin... moltes més maneres de veure aquesta nota que va passar este diumenge passat, dia 5, a la plaça de la Mare de València. El 17 de maig de 1925, després que l'himne encarregat, bueno, encarregat per l'Ateneu Mercantil, el Maestro Serrano, després em correixis, perquè no sé així del tot, per a l'Exposició Regional de 1925, va tindre una popularitat notòria, va tindre un recolzament d'un ànime per tota la societat valenciana i això va fer que tinguera aquest himne oficial de la regió de València i per aquest motiu se va celebrar un acte multitudinari en la plaça de Bous en aquell entonces i per aquella qüestió es va ajuntar una gran massa instrumental, en aquest cas formada per l'Orquestra i la Banda Municipal de València, una agrupació coral integrada per diversos coros de la ciutat de València i també amb una delegació de cultura tradicional de la que participaven membres, evidentment, de grups folcloris vestits en indumentària tradicional. Bé, el maestre Serrano, personalment, és el que va agarrar la batuta en aquell dia per a dirigir aquella àmplia representació musical i, a més, la soprano valenciana Cora Raga, que també té molt que dir en aquest cas, interpretarà la part solista d'este himne. Això és el que va passar el 17 de maig de 1925, però el dia 5 d'octubre, i també pensant en el 9 d'octubre, es va celebrar aquest acte. Juan Pablo, el primer, enhorabona per l'acte, que hem pogut disfrutar-lo d'alguna manera, i sí que ens agradaria que ens contaris com es fragua tota aquesta idea. Moltes gràcies, gràcies per donar-li altaveu des de la ràdio també a aquest acte, perquè crec que un mereix, va ser un esdeveniment històric, I tots els que estàvem en la plaça érem prou conscients per la emoció que es palpava en l'ambient, que estaven vivint un acte que se recordarà tal voltada d'ací, sentant, si no més encara. I la idea va sortir perquè, efectivament, teníem de celebrar el centenari de la declaració del himne. Un himne que, si tirem el fil un poc més arrere, com tu ve has dit, va ser encarregat per l'atenció mercantil al mestre serrano. I per què l'encarrega l'Ateneu a un mercàntil? Perquè l'exposició regional de 1909 l'a organitzat l'Ateneu. Concretament, el seu president, que era el conde Trenor, que per cert era marquès del Turia també, i va voler per a l'inauguració de l'exposició regional, que ja era un himne, i va carregar al mestre Serrano, que era un dels músics valencians més prestigi i estava entonces vivint en Madrid i estava estrenant Sarsuoles que té el món coneix amb Doña Francisquita, La Dolorosa, tenia una proyecció nacional i internacional molt gran. I per a la lletra van pensar en un poeta valencià que era de primeríssima fila, que per cert era el director de les provincies, que és Teodoro Llorente. Però, finalment, no va ser Teodoro Llorente qui escribe la lletra. El mestre Ferrano va agarrar enseguida la idea, li va encantar, I com en tots els seus himnes, de tres o quatre himnes, no té molts, va exigir-li al poeta que en el primer vers del text tenia d'apareixer la paraula Espanya, perquè el mestre Serrano, a banda de ser valencià, se sentia molt espanyol. Cosa que no compartia Teodor Llorente, que era un poeta valencià, però d'una corrent molt valencianista. No va dir un no rotundo, perquè tenia molt bona amistat i tampoc estava a dir-li que no a l'Atenao Mercantil i al Contretrenor, però va anar, no sé, dilatant un poc la entrega. No arribava, no arribava, no arribava. Com a dos mesos antes, el mestre Serrano diu, mira, necessita ja la lletra perquè tenim que tallar en els músics el acte d'inauguració el dia tal i no mos queda temps. I com aquí no contesta, digui, mira, l'heu anem a encarregar a Maximiliat Ous. que en tot el cariño del món era un poeta un poquet més de segon fila, no era tan famós com Teodoro Gerente, però pertània a Lorra Senat també, tenia una persona molt de trascendència de la vida cultural valenciana, i a que ell en seguida va accedir. I la veritat és que va fer alguna cosa sublime, tant la música del mestre Serrano, que pareix una romança de tarzuela, però això és tan bonica i tot el món que és el millor himne del món, el més bonic, perquè realment té un valor artístic i musical molt gran. i la lletra la va fer Maximilatous i li la ensenyarem a Teodoro Llorente, perquè ell estava en el projecte de l'Himmes del Principi, i ell va dir, mira, me pareix perfecte, jo no ho haguera pogut fer millor, aixina que avan en aquesta lletra, no tinc res que retocar. I el van estrenar el 1909, i en aquell any, cosa que hem fet nosaltres en el adaptament, l'acte del centenari, va estar Alfonso XIII convidat, va agradar-li tant a la gent que quan s'acaba d'interpretar diuen per favor, toqueu-lo en una segonada i el tocarem dos vegades. I res, en el pas del temps, aquest himne va sentir-lo molt la gent de la regió, de la comunitat valenciana, que en 1925 van decidir declarar-lo himne reaccional i entonces feren un acte que en realitat seria acte de consagració de l'himne reaccional. I com tu bé digueres, has dit que convidaren els alcaldes de les tres províncies, de les tres ciutats, als diputats provincials. No hi havia administració de la Generalitat, no hi havia administració autonòmica, però hi havia tres alcaldes i tres diputats i va fer un acte multitudinari en la plaça de Bous, en una entrada d'una comitiva de folclore molt gran, en balladors, al final de les quals venia una carrossa molt gran que portaven 7 o 8 caballs. I dalt d'aquesta carrossa hi havia tres xiques representants a la província de Alacant, a la província de Castelló i a la província de València. La de dalt de tot, que era la que representava la província de València, era Cora Raga, que era la soprano de Vilamarçam, que era la que cantava per solista de l'humi. I... Per què ho canta Gora Raga? Perquè Gora Raga era íntima del mestre Serrano, però íntima a nivell que jo no sé si el grau d'intimitat, que és una teoria personal meva, crec que anava molt més allà de la col·laboració professional. Sí, jo crec que sí, perquè durant molts anys treballant en la mateixa companyia, ella li estrenava totes les arsoles, les arsoles que té d'edit antes, la cançó de l'Olvido, la dolorosa doña Francisca, les escribia per a ella, i ella les estrenava en el Teatre Fobre de Madrid, en el principal de València, en tots els jocs, no? I fija-tú que el mestre Serrano, que en la partitura original de 1909 va ficar solo de tenor, pues ja no sé, com te dic, el grau de familiaritat que tenia en Cora Raga de Vila Martins, que ni se acte no volgué que la pausolista la cantara un home, sinó que volgué la cantar a ella. I per això avui rememorant la participació femenina, la va cantar una soprano que és Tania de Gran Fil. A més, hem de parlar d'ella. Què més podries dir més, Juan Pablo? De Corarraga, vols dir? Sí, i després fer una relació també en l'actualitat, no? Vull dir, per què has elegit aquesta cantant en aquest cas. Sí, a veure, Cora Raga, la veritat és que és una soprano de Vila Marchant, però una proyecció nacional i internacional molt fort. Ella, de fet, quan començava, ella seguiria en Riva Rocha, perquè els seus pares són una família molt humil, i sa mare no la podia mantenir molt, llavors la portava nodriza en Riva Rocha, i després, com a la xiqueta li agradava molt cantar, la família de Riva Rocha la portava a València. i en València la posa en amo, que viene entonces, en una casa, perquè ajudara un poquet i ha canviat i sòlidament d'educació i de més. I ella va anar al conservatori i la veritat és que va a expuntar des de molt pronti i va fer una audició així, en València, precisament en la sede de l'Orat Senat, on hi havia alguns músics famosos de la ciutat i la van sentir i la van deixar anar a estudiar a Italia, a cantaròpera. I després, de estar cantant òpera en Itàlia, va tornar a fer un concert en Madrid, i ahí és on la va sentir el mestre Serrat. Serrat ens quedava al·lucinant. I li diuen, mira, Cora Raga, visa de cantar òpera en Itàlia, vine-te'n a cantar per sol a Espanya, que és el que millor vas fer, i a partir d'ell van començar a treballar. I va començar una carrera en paraules. I ella va estar cantant per tota Europa, en Argentina, en Amèrica, o sigui... Al final parlar amb tu és parlar en un llibre d'història. I sí, aquestes coses jo crec que n'ha de tirar-les i n'ha de traure-les, perquè al final la gent ha de saber totes aquestes cosetes que solen passar en aquella època i que pareix que vulguin amagar-se entre els llibres, que siguin molt difícils de trobar-ho. I el fet de paral·lelisme en l'actualitat, a soprano que teníem aquest any, si no m'enganya, és Tania Durà? Tania Durán Gil li viu en sí. Ella és una soprano valenciana, és de silla i és una filla d'una carrera professional molt gran. Té una veu molt pareguda a la de Cora Raga, en el sentit que és una lírica, una soprano lírica, ni és jauchera ni és dramàtica, té una veu prou semblant i també ha cantat moltíssima sarsuela i molta òpera com ella. I, bueno, crec que encarnava un poc, per suposat, que tenia que ser una soprano valenciana perquè si tenim una cantera de cantants grandíssims, en València. I també ella ha treballat molt en el mestre de l'acte, que és Cristóbal Soler. En 1925 va dirigir el mestre Serrano, el copi autor de l'himne, i ara aquest acte l'ha dirigit Cristóbal Soler, que ha sigut lector del Teatre de la Sarsola durant molts anys i actualment és el director de la banda municipal de la ciutat. I, bé, som de proper. Cristóbal Soler és d'Alcàcer, Tanyas de Silla... que coneixen des de fa molts anys i també hi ha molt bona simbiosi entre ells. Escolta, havem parlat d'una manera històrica, parlem deu minuts parlant d'història, anem a passar-se l'actualitat i és que, bé, aquesta comemoració del centenari de l'himne forma part de l'estratègia de València Music City. Com n'aix la idea ja ho sabem, però com la portes a terme este any? Perquè al final estem parlant de 800 artistes que es van reunir també en la plaça de la Mare de Déu. Sí, quan plantejarem l'estudi de la celebració de l'himne, el primer que s'entrena al cap és formar un concert més a l'ús, contant en la banda municipal o en l'orquestra de València, que és el que participa en l'acte de 1925, i fent un concert més a l'ús, a nivell formal, de nenes professionals, afiquen, canten i ja. però després pensàrem que realment, si volíem fer una vocació històrica del que havia passat en aquella època, teníem que ser més ambiciosos que fer un concert. I és de veritat que se comptava en el cor i en l'orquestra, perquè no hi havia molt més per fora en aquell moment, però la participació dels cors sí que sigui oberta i participativa a tots els cors de la ciutat, finalment, 4 o 5 entonces, i a grups de folclore i vallà els que vingueren. Llavors, diguem-ne, doncs hem de fer un acte participatiu. No podem fer-ho en la plaça de Bous perquè està tancat, perquè estan en reformes. Anem a fer-ho en la plaça de la Mare de Déu, que és un emblema de la ciutat, és el coret de la ciutat, és l'oratge de la fundació de la ciutat, el foro romano estava ahí, en l'època medieval era el joc de celebració i avui en dia tot passa per allà, l'ofrena de la Mare de Déu, la missa d'infants, és un joc que els valencians li tenen un carinyo molt especial. i pensarem en fer-ho participatiu, aixina que comptarem en les federacions. Federacions, en un àmbit de la comunitat, no dicem de pensar que l'àmbit és regional, de l'himne, aixina que comptarem en la Federació de Corts de la Comunitat Valenciana, que farem una convocatòria oberta a tots els cors que s'han federat, en la Federació de Folclore de la Comunitat Valenciana, que és el mateix, ens faran invitació a tots els grups de tota la comunitat, i a la coordinadora de societats musicals de la ciutat de València. En aquest cas sí que són de la ciutat de València, perquè si no se mos excavava moltíssim, perquè sols en la ciutat de València tenien 25 societats musicals, això és una barbaritat. Juan Pablo, aportant més informació de la comarca d'Elturia, negué participació de la gent així de la comarca. Home, sí, la Coral Renizer estava, des de luego, casi al completo, que la Coral Renizer és de casa a la que jo pertanyo. El grup de dances también, ya había de Vilamartans, y la veritat és que me preguntes de Ribarracha, no sé dirte, perquè no coné tanta l'accent de Ribarracha. Però ja m'hi contaràs tu, quan t'escolti la gent, si Cor de Ribarrota o Grugueses del Poble t'han dit que vingueren. I després m'agradaria d'extraure, no sé si t'has digut alguna figura més destacada que tu vols també remarcar, perquè jo crec que va ser 800 artistes, es diu molt ràpid, però jo penso que potser n'hi ha que apuntillar alguna cosa també, si vols. Sí, la participació de dues societats civils que estiguin molt vinculades a l'acte de 1925, que són l'Ateneu Mercantil i l'Oratpenat. Per què participarem en aquests dos? Perquè l'Ateneu Mercantil sigui, com deia antes, qui va encarregar l'himne, o sigui, tenim aquest himne gràcies a l'Ateneu Mercantil, i l'Oratpenat perquè Maximilieta us pertanyi a l'Oratpenat. Entonces, en l'acte van tindre dos bustos, perquè es va fer un homenatge, en el moment central es va fer un homenatge a Maximilio Taus i al mestre Serrano. Teníem un busto de Maximilio Taus, bueno, ell tenia el Horrat Penat, entonces ell se'l va emportar, però, i ahí és quan, no sé, me va votar la llebre, que no hi havia ningú busto del mestre Serrano, ni en l'Ajuntament, ni en l'Ateneu, ni res. La que va sentar en l'Ateneu, li llevo. teniu que participar en este acte i ens encanta participar, però no teniu cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap cap que tenim en València de la senyera que està en el museu. En el museu tenim la senyera històrica més antiga, 1545, i n'hi ha dos facsimils. Uno, el de los ratenats, que és de l'any 23, i un altre el de l'Ajuntament, que és de l'any 29. El de l'Ajuntament és el que es treu en la procés cívica, que era el 9 d'octubre, però el de los ratenats és més antiga. I el de los ratenats sí que estava en ese acte de 1925, Pero el de la chuntada no estaba. Entonces, claro, porque es el 29. Hay una entrada muy solemne, también, de la talla primera, que va a percibir el acte. Y creo que todos esos elementos consiguieron fer liberar molt de la gente del públic. Y de veritat, yo veía la gente que ploraba. Estaba especialmente emocionada la neta del Mestre Serrano, que estaba allí. Bueno, y había varios nets del Mestre Serrano. Este Maximiliano Taus no va poder vindre perquè només tenim localitzat a un Vesnet, que és un nebot Vesnet. O sigui, Maximiliano Taus era germà del seu bisabuelo. Va excusar no poder vindre perquè, curiosament, és música meva i estava tocando en una televisió. I, Juan Pablo, una nota, ja que estàs parlant d'aquestes dues figures, en aquest cas, Maximiliano i de Serrano, és curiós, no?, que Serrano siga a fi privilegi de València. Jo crec que esteu organitzant o estic equivocat? No, justament ahir el van fer fill adoptiu de la ciutat de València. Fixa't tu que fill predilecte s'anomena a qui ha nascut en la ciutat i fill adoptiu, és la distinció que li donen a qui no ha nascut en la ciutat, però té una forta vinculació. Mestre Serrano va anar a ser en sueca i ahir el van fer fill adoptiu de la ciutat de València. Hem assimilat-ho ja era, no recordo quin any, però ja fa molts anys. I el mestre serrano a irse a entregar en les honors i distincions de la ciutat de València per el 9 d'octubre i el van fer aig. O sigui que decair és fill adoptiu de la ciutat de València. I un parell d'activitats o d'accions que s'han fet complementàries en l'Ajuntament també és, bueno, primer, estem enllocs per intentar recuperar la partitura original del mestre serrano, una història superbonica, que resulta que el manuscrit original, el tenia la viuda, però en la rigua de 1957, mira tu les voltes que pega la vida, en la rigua de 1957 un programa de ràdio de Murcia va organitzar una subasta per a recaudar fondos per a la rigua. Ràdio de Murcia, si no m'enganya. Exacte, exacte. I la dona de Mestre Serrano va a subastar la partitura, va a subastarla i la va a comprar un grup d'empresaris de la conserva de Murcia. La conserva. I després que el tingueren prou anys, ells van donar-lo i el van cedir a l'Ajuntament de Murcia. Se recobaren molts fondos, és a dir, la partitura se venen per molts diners i s'enviaren a València. Per mil pesetes de l'època. Ara no s'haurien cedir, però molts diners en aquella cosa. Sí, sí, sí. I des d'entonces està allí i ara estem fent sessions en l'Ajuntament per a que ens facin una sessió. Entenem que la propietat talvolta no la volen donar, però la propietat aquesta és la que ens facin la partitura. si la podem tindre en sessió així. Si veniu a veure el Museu Històric de la ciutat, que recomanem moltíssim, està en l'Ajuntament de València, entreu a l'Ajuntament la sala de cristals i a mà dreta hi ha un Museu Històric que té unes peces estupendes. Hem tornat a exposar la triple edició de luxe que es va fer precisament el 1925, que la va editar el Cercle de Belles Arts de València, que per cert va ser qui va participar en la decoració de tota la plaça de l'acte, en Reformes del Museu, aquesta partitura, que és preciosa, s'havia guardat i ara l'ha entornat a Traure i podeu morir-se a l'inizio de luxe de 1925, les coses en el Museu Municipal. Juan Pablo, i una pregunta de Marugeo. La falda de Tania la vas a confeccionar tu? Sí, la falda etària la vaig fer jo, sí, sí. Bueno, això un dia ho tindres que explicar, però un home del renaiximent en el segle XXI està com peleat, però és possible, no?, per lo que veig. Pues mira, sí, no, això són ja coses d'amistat i tot això. Jo no cus professionalment, sols fa les de casa i fa compromisos que dic jo i bé, quan li vaig dir a Tania que vingués a cantar l'himne, Pues res, coses que ens passen a tots, que de repente no tens res que posar-te, ¿no? Entonces, ella tenia que estar libre y no tenia res que posar-te, no. La verdad es que la chica ha primat una montona en el Sultim, se ha fet ahí una operación superrestricta, y me diga, Juan Pablo, tot me ve gran, tot me ve gran, està nerviosa, que me fique, que me fique, no sé què ficar-me. No t'apures, anem a fer alguna cosa xulo, que seria molt espectacular i molt bonic per a l'acte. I la veritat és que queda molt bé, lluit molt i anava molt guapa. Escolta, i per als anteços, té molta complicació fer aquesta falda? Quants metres? No sé, el típic que se sol dir. Bueno, és una falda en molta tela. És una falda de capa, el qual vol dir que és un tall redor i en cola ampla. Sí, estem parlant d'uns 8 metres de tela aproximadament, perquè hi ha una cola prou llarga, de 2,5 metres. I, a banda baix, duia una segon capa o falda de capa igual, talla exactament igual, de criolina, perquè li donava molt de cos i aguantava un poc, que li donava amplitud i cos a la falda, i la doble falda de capa tallada en una cola de dos mètre o cinc. Anava molt guapa. Amb el color era una espècie de roig, púxia, una mescla que resaltava molt en l'escenari. No deixes pas a la improvisació, sigui músic, no deixes res a l'aigua. Bueno, Juan Pablo, per anar tancant, ara mateix, en el teu capet, m'imagino que hi ha moltíssimes idees, però com a director general de València Music Series, en què estàs ara mateix? Desenvolupar la estratègia és un repte molt bonic però complicat. Com l'estratègia abarca tots els àmbits de la música, estem treballant o conformant grups de treball sectorials per treballar la problemàtica específica d'aquest sector. És un grup de música moderna on estem treballant festivals, sobretot, i concerts de música moderna, els concerts de la Marina, de la Pèrgola, de les Arts, del Rosarena, una producció tota de concerts de música moderna. Un altre àmbit és la música tradicional i folclòrica, on estem treballant en el desenvolupament d'una escola de música tradicional valenciana i a banda de comentar un poc la participació del folclore en la vida cultural i musical de la ciutat. I anem a constituir tres grups més, uno de música i salut, per treballar en àmbits sociosanitaris, l'aplicació de la música com a herramienta terapèutica i demà. Una altra, música i educació, per desenvolupar projectes d'educació i música tant en l'àmbit reglat i no reglat, és a dir, primàries, secundàries, conservatoris, professionals, escoles de música i també universitat i demà. I, per últim, un grup de música clàssica, per estudiar un poc la casuística i organitzar la programació de la música clàssica de la ciutat. O sigui, veus, hi ha un ventall molt... Sí, el minut abre, no? Ara m'he ficat molt ràpid, però hi ha molt que rascar. Doncs don Juan Pablo Valero i García, no sé si vols apuntar alguna cosa més, estem acabant ja. Bé, simplement assenyalar que l'estratègia de València Music City, que té un nom aixina un poc complex i és en anglès, ha sentit per què s'hi diu en anglès? Perquè València s'ha sumat a una xarxa que s'hi diu Music Cities Network, ciutat musical del món, on hi ha algunes ciutats, com dic, de tots els continents que s'hi destaquen un poc perquè tenen un pes important a nivell musical. València és l'única ciutat d'Espanya que està sumat a aquesta estratègia, i llavors el que fem és compartir sinergies en altres ciutats musicals del món, compartir models de bones pràctiques, estudiar problemes de política musical, de governança, i ajudar-nos un poquet entre tots i visibilitzar la música, no com un element cultural anecdòtic només, que per si ja té un valor molt gran, sinó com una manera de concebir la ciutat, com una ferramenta de construcció urbana transversal que afecta a totes les ares de gestió de la ciutat. I en això estem treballant. Ja tens un punt, ja. Juan Pablo, com sempre, un plaer per ara amb tu. Un abraç ben fort, molta energia, moltes ganes, molta salut i que tinguem a Juan Pablo per molts anys i poder disfrutar de la música de la manera que tu ho entens o almenys que ens puga arribar d'aquesta manera tan bonica que tens de transmetir amb instruments, amb la música, amb la gent que t'envoltes, amb tot el que fas. Moltíssimes gràcies, ha sigut un plaer. Estes coses se deurien de parar en el cafè, en algun restaurant de Villa Marchant, però se'n paren en la ràdio i sempre se pot depèn un poc més. Juan Pablo, un abraçadament forta, gràcies. Moltes gràcies a tu i enhorabona pel programa i per la faena que fas en la difusió cultural i en la vida de la comarca, que és un animal. I també que m'encanta sempre escoltar-te parlar. T'expliques una fluïdeza en un València superbonico i en una naturalitat que dona gust. Que se nota que som amics. Juan Pablo, un abraç. Un abraç. Adéu, adéu.