QUEDEM I XARREM?
Amparo Guardiola i Vanessa Barahona, junt amb l'equip de Divinas Mañanas, comentan, parlen, reflexionen i, sobre tot, es rieun molt a gust de les coses de la vida. Un espai gravat durant el temps de l'esmorzar.
Subscriu-te
Quedem i xarrem? Programa 34. Soc de poble, i?
S’inicia la conversa informal entre els participants, amb to d’humor i complicitat. Es presenta el tema central: parlar sobre què significa ser de poble i les particularitats de la gent de poble, avançant que és un tema amb molta tela per tallar.
Es formula directament el tema: què caracteritza la gent de poble, diferenciant-la de la gent de ciutat que va a viure als pobles. Es posa com a primera característica simbòlica el fet d’anar pel mig del carrer en lloc de per la vorera, com a manera de viure l’espai públic.
Es destaca que al poble tothom es coneix o, com a mínim, sap “de qui és” cada persona. S’usa l’expressió “tu de qui eres?” com a marca d’identitat. Es contrasta amb la capital, on sovint ni es coneix el veí del costat, i es discuteix fins a quin punt, amb el creixement del poble, això encara es manté.
S’explica una anècdota d’un mestre que responia amb orgull a la gent de ciutat que menyspreava el poble, recordant-los que hi van de vacances. Es reflexiona sobre la diferència entre estimar la ciutat per anar-hi i no voler-hi viure. Es posa en valor l’acte de saludar com a tret bàsic i innegociable de la vida de poble.
Es descriu com anar a comprar al poble implica xerrar amb tothom i convertir una gestió ràpida en hores de conversa. Aquesta xarxa de relacions fa que siga imprevisible l’hora de tornada a casa. Es contrasta amb València, on això pràcticament no passa. Es pregunta si aquesta sobreexposició social pot arribar a agobiar.
Es parla de com, en un poble, tothom coneix els fills de tots, i això permet als pares saber on estan en tot moment. S’explica una anècdota en què una mare demostra a la filla que sempre s’assabentarà del que fa, fins i tot sense tecnologia. Es presenta aquest control com una mescla de pèrdua d’intimitat i de seguretat.
Es defineix la vida de poble com una “vida esposada”, especialment per als joves, perquè tot es veu i tot es comenta. S’explica el paper clau de comerços com la drogueria, el quiosc, etc., com a centres d’informació informal on es conforma aquest control social compartit. També s’introdueix el tema de seure a la fresca.
Es descriu amb nostàlgia la tradició de seure a la fresca: cadires al carrer, converses, compartir menjar, els xiquets jugant. Es comenta que ara això quasi s’ha perdut, substituït per anar als parcs. Es recorden escenes de dones cosint al carrer amb la ràdio, un món que ja no es veu tant.
Es relata com abans es deixaven cadires al carrer sense por, i com els veïns s’ajuntaven en rogles a la fresca. Es parla de carrers on encara es manté aquesta pràctica, i de com el simple fet que el veïnat estiga assegut fora funciona com un sistema de vigilància comunitària. Apareixen exemples concrets de carrers i persones.
S’esmenten les partidetes de cartes després de sopar, les rialles i l’ambient lúdic a la plaça. Es remarca que aquestes escenes són molt difícils d’imaginar en una capital. Es reforça la idea que això forma part del “sello” de la vida de poble, una manera pròpia de relacionar-se i ocupar l’espai públic.
Es parla de la confiança entre veïns: deixar claus de casa, demanar ingredients d’última hora, recollir paquets quan l’altre no hi és. Es mostra com aquestes pràctiques generen una xarxa de suport molt propera, que es viu com a “bonica” i pròpia de poble. També s’explica com els xiquets associen anar a casa de la veïna amb rebre regalets dels paquets.
Es tanca apuntant que caldrà parlar en una segona part de per què la gent que ve al poble no sempre entén o assumeix aquesta filosofia comunitària. Es reconeix que alguns s’hi adapten i acaben comprant casa al poble, especialment gent de certa edat que busca aquesta qualitat de vida i convivència.
Resum del contingut
1. Identitat de poble vs. vida de ciutat
- Es planteja el tema: què significa ser de poble enfront de la gent que ve de ciutat a viure als pobles.
- Es reivindiquen les característiques pròpies de la vida de poble, més enllà de només residir-hi per preu de l'habitatge o tranquil·litat.
- Es diferencia clarament entre:
- Urbanites que van a viure al poble però mantenen mentalitat de ciutat. - Gent del poble, que viu i es relaciona d’una altra manera.
"Tots volem anar al poble per les característiques que comporta."
2. Costums quotidians de la gent de poble
Hàbits al carrer
- Una de les característiques essencials és caminar pel mig del carrer en lloc de la vorera.
- Els carrers són més transitables, estrets, i això afavoreix una relació més propera.
Conèixer-se entre tots
- Al poble, tothom es coneix, directe o indirectament.
- Apareixen expressions com "tu de qui eres?" per identificar la família o el llinatge.
- Es contrasta amb la ciutat, on sovint ni es coneix el veí del costat.
3. El valor del salut i la conversa
Saludar com a norma social
- Es remarca que saludar és una cosa bàsica i pròpia de la cultura de poble.
- S’esmenta la idea que saludar no costa diners i diu molt de l’educació i la convivència.
Converses espontànies
- Anar a comprar es converteix en una activitat social:
- Parlar amb tothom. - Trigar molt a tornar a casa perquè sempre s’engeguen converses.
- Es destaca que això no passa a la ciutat, on cadascú va més al seu aire i amb el cap cot.
4. Control social, seguretat i “vida exposada”
Tothom sap on estàs
- Es presenta com a tret de poble que la gent sap on vas, què fas i amb qui vas.
- Això genera:
- Una sensació de vigilància constant. - Però també seguretat i protecció, sobretot per als joves.
“Per sort o per desgràcia som gent que ens coneix molta gent.”
- Es conta com els pares poden assabentar-se de tot sense mòbils ni GPS, només per la xarxa social del poble (botigues, veïnes, etc.).
“Vida esposada”
- Quan tens 15 anys pot donar molta ràbia que tot se sàpiga.
- Però els adults ho veuen com un punt a favor: més control, més cura, més comunitat.
5. La fresca, el veïnat i les relacions comunitàries
La tradició de seure a la fresca
- Un altre tret molt característic és eixir a la fresca a la porta de casa:
- Cadires al carrer. - Xarrar en el veïnat. - Compartir menjar (caragols, sopars, etc.).
- Es recorda com abans:
- Les dones eixien a cosir al carrer amb la ràdio. - Es jugava al carrer amb els xiquets mentre els adults conversaven.
- Es lamenta que aquest costum s’ha anat perdent, substituït per parcs o altres formes de vida més tancades a casa.
Partidetes i vida al carrer
- Després de sopar, la gent gran es reunia a la plaça a jugar a les cartes i riure.
- Es presenta com una cosa impossible d’imaginar en una gran ciutat.
6. Veïnatge, confiança i ajuda mútua
Veïns com a família ampliada
- Els veïns es viuen com una extensió de la família:
- Es demanen coses de socors: “que em falta un ou, que em falta sal...” - Es deixen jocs de claus perquè el veí puga entrar a casa en cas de necessitat.
Confiança i responsabilitat compartida
- Hi ha una gran confiança mútua:
- Deixar les cadires al carrer sense por. - Deixar la porta oberta amb una cortina, sabent que el veïnat “vigila”.
- Es comenta també la pràctica moderna de recollir paquets d’Amazon dels veïns quan no estan a casa, com una nova forma de veïnatge.
Aquesta proximitat es considera “bonica” i pròpia de la vida de poble.
7. Transformacions i noves dinàmiques
- Es reconeix que moltes coses han canviat:
- Més alarmes i sistemes de seguretat. - Menys fresca tradicional. - Gent que ve de ciutat a viure al poble i no entén aquesta filosofia de vida.
- Tot i això, es destaca que:
- Alguns nouvinguts s’acoblen i adopten la manera de fer del poble. - Fins i tot hi ha qui acaba comprant una casa al poble perquè s’enamora d’aquest estil de vida.
8. Idees clau sobre què és “ser de poble”
En resum, ser de poble s’associa a:
- Conèixer i saludar la gent del teu entorn.
- Convertir el carrer en un espai de convivència i no només de trànsit.
- Viure en una xarxa de control social però també de protecció.
- Mantenir costums comunitaris com la fresca, les converses llargues, les partidetes.
- Tractar els veïns quasi com família, amb confiança i ajuda mútua.
I es conclou implícitament que qui ve al poble però no entra en aquesta lògica comunitària, “s’ho perd”.